Bolaven Plateau, Phaxuam Clift
Després de Vientiane, vaig anar fins a Savannakhet, una ciutat fronterera amb Tailandia i que estava fart de veure el seu nom en els paquets de cigarrets que fumo. En aquesta ciutat vaig estar-hi uns dies de relax, gaudint del mercat i del seu barri antic, per després seguir ruta fins a Pakse.
Pakse es molt més turístic, ja que es a prop del Bolaven Plateau y el lloguer de motos en aquesta ciutat es més econòmic que en altres llocs. I que te a veure que el lloguer de motos sigui més baix? us preguntareu alguns, doncs començarem pel principi. El Bolaven Plateau es una zona elevada on abunden els salts d’aigua i els paisatges naturals, i la forma més còmoda i més econòmica de veure-ho, es en moto, sempre que no plogui, es clar.
Així que estan com estava a Pakse i estan com estava d’aprop el Bolaven, vaig decidir llogar una moto per uns quants dies i anar a veure-ho. Van ser quatre dies de carretera més un de descans per circumstancies climatològiques.
Els dos primers dies van ser perfectes, amb sol i núvols d’aquells que dibuixen formes capritxoses on un hi pot trobar similituds amb animals, persones o coses de la vida quotidiana, incus si un s’hi esta la suficient estona i sense un barret que et protegeixi del sol, se’t pot aparèixer la verge, san Pere i els àngels cantant, ja que durant el dia el sol pica fort.
El tercer dia va ser el més dur, la primera part del camí va ser molt bona, prometia ser un dia igual que els anteriors, però no, el temps va començar a canviar en el mateix moment que vaig deixar la carretera principal, per agafar un camí secundari, que era l’únic que hi havia per arribar al següent destí. El camí en un principi semblava prou bo, però no va ser així, tot i que hi havia trams amb grava compactada, n’hi havia d’altres on lo que havien compactat per fer el camí era fang i del cel ja queien les primeres gotes convertint aquella pista que en un inici semblava fàcil i segura en una pista de patinatge. Però a part d’una mica enfangat, vaig arribar sencer i sense cap rascada al següent poble.
El poble es diu Paksong, i m’hi vaig quedar una nit més de lo previst, ja que a l’endemà el dia era gris i trist, i cada poc plovisquejava, així que no vaig voler seguir, estan el temps com estava.
El cinquè dia, el cel tornava a estar amb sol i núvols, però aquestos eren una mica més amenaçadors que els dels primers dies, tot i això, vaig decidir tornar a la carretera per acabar el circuit que tenia previst i tret d’algun plugim poc important, el temps em va deixar veure tots els salts d’aigua que m’oferia el camí menys un, ja que l’havien tancat al public perquè poguessin fer un vipassana ,en un resort que hi ha al costat, un grup d’occidentals estressats.
Finalment vaig arribar al punt de partida, però no vaig tornar la moto, i no es que me la vulgues quedar, sinó que vaig decidir que el següent dia aniria a veure el temple Wat Pho de Champasak.
Per arribar a Champasak hi ha dos maneres, la que et recomanen, que es arribar fins a Ban Muang pel costat esquerre del riu Mekong i allí pagar un petit ferry per creuar el riu, o creuar un pont que hi ha a Pakse i bordejar el Mekong per la banda dreta. Jo vaig anar pel primer camí i després de veure que amb lo que costava el ferry podia omplir el diposit i fer 120 km, vaig fer el camí de retorn per l’altre costat. De totes maneres les vistes del Mekong des de Ban Muang, han sigut les millors que he vist fins ara, encara que el cel que hi havia aquell dia va ajudar molt.
El Wat Pho, es un conjunt de temples antics de la època de l’imperi Jemer, es el monument, dels que he visitat a Laos, on l’entrada es més cara, però també el mes bonic.
jordiboleda 