Great Ocean Road

Great Ocean Road

Millorades les meves habilitats a l’hora de cuinar, especialment a l’hora de pelar, trossejar i filetejar aliments, vam decidir que ja era hora de canviar de lloc.

Necessitàvem un cotxe, algú ens va aconsellar de comprar-lo en una subhasta, ja que hi ha un lloc a Melbourne on cada setmana es subhasta més de 400 vehicles. Vam fer una visita per veure com funcionava, i després les següents setmanes vam anar 2 vegades més fins que finalment vam comprar un cotxe. El problema va ser quan després de la revisió mecànica, la qual és obligatòria a l’hora de comprar un automòbil, va resultar que aquest estava fet una merda i tan sols servia per vendre’l a peces, per sort ens van retornar els diners. Però necessitàvem un vehicle rapidament, ja que al comprar el cotxe vaig avisar a l’empresa de què deixava el treball en un parell de setmanes, i Melbourne pot ser la millor ciutat del món, però també és una ciutat molt cara per estar-hi sense treballar.

Vam començar a buscar per tot arreu, fins que finalment vam trobar un cotxe dins del pressupost que teníem, no era molt gran, però faria el fet.

Teníem planejat anar a buscar feina pels camps de Victoria, per recollir fruita, però avanç volíem veure la Great Ocean Road, així que una vegada vam tindre tot al cotxe vam començar la ruta per recórrer la costa sud entre Melbourne i Port Fairy.

Els primers llocs amb costa, eren platges molt llargues d’arena banyades per aigües amb fortes corrents. A mida que avançàvem les platges anaven intercalant l’arena amb pedres o zones rocoses, fins a arribar a la zona dels 12 apòstols on els penya-segats dominaven tota la costa. Disposats per tot el camí, hi havia parades on aparcar i visitar tranquil·lament la costa i en la zona de penya-segats hi havia en algunes ocasions, instal·lades unes escales de fusta per poder baixar fins a la platja i veure des de baix la vista de les parets verticals de pedra groguenca.

A mig camí, ens vam desviar cap a Cape Otway, on hi ha un far, que no vam arribar a veure, ja que l’entrada era excessivament cara pel que oferien, almenys això vam pensar en veure les fotos de la recepció, a part ja havíem vist un far similar uns kilòmetres avanç i segons el mapa n’hi havia un altre en una població pròxima. Algun pensareu que no té molt sentit doncs que parli d’això, però els que em coneixeu sabeu que a vegades per explicar una cosa me’n vaig per les rames i dono més voltes que un ventilador i si no m’oblido de el que volia explicar tot acaba tenint sentit. Així que no vam veure el far, però uns 3 kilòmetres després d’agafar la carretera que anava fins allí, vam veure per primera vegada coales, un munt de coales que deixaven al seu pas els eucaliptus sense ni una fulla.

Ara tan sols en faltava veure cangurs, així que una vegada feta la Great Ocean Road, vam seguir amb els plans que teníem, i vam anar cap als camps de Victoria.

Les fotografies

Melbourne

Melbourne

Després de Vietnam, vaig agafar un vol que em portaria al costat de la Seonghye, fins a Austràlia, més concretament a Melbourne, una de les ciutats del món, més ben valorades pels seus habitants, si no és la més valorada. Els primers dies en un país occidental els vaig agrair, ja que la ultima part del viatge no havia sigut la millor, però al cap de pocs dies la gran ciutat i la vida de la seva gent em semblaven tan artificials com qualsevol ciutat gran de qualsevol país suposadament civilitzat.

El problema era que havia de treballar per recuperar els diners perduts que havia reservat per estar aquí, i en aquest país com en la majoria, necessites un visat que et permeti treballar i no un de turisme, que és el que jo tenia. Però havia sentit a dir que a Austràlia era relativament fàcil trobar un lloc de treball on et paguessin en negre.

La recerca de treball va durar una mica més d’un mes, en totes les entrevistes quan arribava l’hora de preguntar quin tipus de visat tenia, la resposta era la mateixa, sense un visat de treball res de res, però quan ja començava a pensar que seria impossible treballar, vaig tindre la sort de què en un restaurant em van donar l’oportunitat, em van oferir 2 h de prova sense remunerar, després de les quals decidirien si continuava o no, i al final les dos hores es van convertir en 8 hores de treball remunerades i la possibilitat de poder treballar a la cuina com ajudant del cuiner.

Vaig treballar 3 mesos i mig a Melbourne, i vaig allargar el meu visat de 3 mesos canviant-lo per un altre que em permetia estar 3 mesos més. El sou no era molt bo, ja que tan sols treballava 3 dies a la setmana i alguna setmana 4, però em va permetre pagar una habitació compartida amb la Seonghye, el menjar, la bicicleta amb què em desplaçava i estalviar algun dòlar.

Les fotografies