Huế
He tardat un mes i mig en escriure aquestes línies i és un esforç començar a parlar del que per a mi representa el sud de Vietnam. Després d’haver estat dos mesos al nord, les expectatives del sud eren molt altes, ja he repetit en altres entrades que la gent i el país em va encantar i que no entenia el perquè molta gent criticava als habitants d’aquest indret. Ara després de visitar el sud de Vietnam, puc entendre alguns dels comentaris dels viatgers que m’aconsellaven i informaven sobre la naturalesa i costums de la gent d’aquí, ja que si m’ha costat tant escriure és per què vaig disfrutar molt al nord i quasi gens al sud, de fet va haver-hi moments molt incomodes, fins al punt de haver d’arribar a barallar-me físicament per recuperar el meu passaport, però això ja ho explicaré al seu moment.
Després de visitar el sud de Laos, admirar la seva natura i gaudir de la tranquil·litat que ofereix el país, vaig dirigir-me altra vegada a Vietnam, més precisament a Huế, antiga ciutat imperial, on hi vaig estar una setmana, la ciutat en si, res especial, però hi ha la possibilitat de visitar un gran nombre de temples, fer una volta per riu del perfum o entrar al palau Gia Long, aquest últim és l’atractiu principal de la ciutat i patrimoni de la humanitat, és un palau enorme, però una part important d’aquest està en reformes o per restaurar, tot i això val la pena entrar-hi per fer-se una idea de com devia ser.
A Huế vaig començar a notar que la gent dels restaurants i la dels transports privats, començaven a ser una mica més pesats que en la resta del país i que entre els estrangers predominaven els turistes sobre els viatgers, però de tota manera va ser una setmana força agradable, vaig conèixer uns nois que volien practicar l’anglès i l’endemà un d’ells em va fer de guia per alguns dels temples més pròxims, vaig gaudir dels mercats de la ciutat i vaig llogar una bicicleta per anar pel costat del riu, on també vaig poder gaudir de l’ambient local.
De Huế me’n vaig anar a Hội An, una altra ciutat amb un centre històric patrimoni de la humanitat, Hội An té un nucli antic al voltant del que avanç va ser el port més important del sud-est asiàtic, convertint-la, almenys per a mi en una ciutat bonica, l’única que m’he trobat al Vietnam. Al ser una ciutat interessant atreu un nombre important de viatgers i si bé hi ha força motxileros, el número de turistes, el supera de llarg, cosa que converteix la ciutat en un negoci i als estrangers en simples compradors als ulls dels locals.
Com he dit al principi, vaig haver d’arribar a les mans per recuperar el meu passaport i això va succeir just aquí, així que ha arribat el moment d’explicar el motiu de tot plegat.
En aquesta ciutat, com en la resta de llocs al Vietnam, quan entres en una Guest House, Hostal o Hotel, el primer que et demanen és el passaport, fins aquí normal, però ells se’l queden fins a l’últim dia, i quan pagues l’habitació te’l tornen. Doncs com havia fet en altres ocasions, vaig deixar el meu passaport en la recepció de l’Hotel que vaig decidir quedar-me.
El problema va arribar quant els treballadors de l’Hotel, un dia avanç de que marxes, em van robar quasi tots els diners que portava en efectiu, més de 2000$, en un principi, no vaig sospitar d’ells, pensava que havia pogut ser qualsevol dels altres inquilins, però com he dit, van ser quasi tots, però no tots els diners, de fet em van deixar quasi tots els Dongs i dels Euros i Dolars que portava em van agafar els bitllets grans i van deixar els petits. La resta de veïns eren occidentals, i un occidental quan roba, no deixa ni un cèntim.
L’Hotel tenia càmeres de seguretat i una d’elles enfocava la meva porta, així que vaig anar a demanar que m’ensenyessin les imatges del moment que jo suposava que havien entrat a la meva habitació, però primer amb excuses de què tenien problemes tècnics i després que les imatges s’havien perdut, no em van mostrar el moment. Mentre esperava les imatges, cosa que va durar unes 6 o 7 hores, van aparèixer dues noies angleses que, com a mi, els hi havien pres els diners de l’habitació, i que havien vist per internet que no era la primera vegada que passava, així que vaig consultar per internet i vaig trobar més de 30 denúncies i totes apuntaven als treballadors de l’hotel. Vam decidir amb les noies d’anar a la policia a denunciar, i fer la denuncia sí que la vam fer, però va ser un caxondeo, la policia en cap moment va tindre cap interès a solucionar res, cosa que em fa pensar que segurament alguna comissió els hi deuen passar, ja que aquí lo de pagar sota mà a la policia és lo més normal i incús es pot veure fàcilment quan viatges en autocar d’un lloc a l’altre.
Resignat ja que res es podia fer, vaig passar l’última nit a l’hotel i a l’un demà vaig preparar la bossa i vaig baixar disposat a no pagar ni un duro per les nits que havia passat allí. Ells no em volien tornar el passaport si no pagava la factura i jo no volia pagar la factura si no m’ensenyaven les imatges de seguretat, la discussió amb l’amo de l’Hotel va durar una hora i mitja, fins que va treure una canya de bambú d’un metre de llarg per uns 15 cm de diàmetre i va intentar agredir-me amb ella per què marxes a un altre lloc, ja que foragitava als possibles clients. Arribats en aquest punt i amb l’ajuda d’una parella d’argentins que tenia de veïns, vaig acabar per terra barallant-me amb l’amo de l’hotel i amenaçant la noia de recepció per què em tornes el meu passaport, que finalment em va tornar. El nom de l’Hotel, per si mai passeu per allí, és Nhat Huy Hoang Hotel, encara que si no feu com jo i mireu primer a internet les opinions de la gent, estareu més previnguts.
Des de Hội An i amb mal regust de boca, vaig anar cap a Nha Trang, una ciutat de platja sense cap més atractiu que la platja i la festa, ple de turistes domingueros vinguts segurament des de Bangkok, doncs té uns quants carrers que res han d’envejar al famós Kaosan Road. Com haureu endevinat pel meu comentari, el lloc no em va agradar gens, de fet ni tan sols vaig fer foto alguna.
L’última parada va ser Ho Chi Minh o Sài Gòn, com vulgueu dir-l’hi, ja que inclús entre locals no queda molt clar quin dels topònims els hi agrada més. És la ciutat més gran de Vietnam, però poca cosa més us puc dir d’ella, és clar que té monuments, parcs i llocs d’interès, però després del que em va passar a Hội An, ja no tenia gaires ganes de res, i l’ambient seguia sent semblant, massa turisme de festa i compres compulsives transforma a la població de qualsevol lloc del món en voltors a la caça del seu tros de carn i especialment en aquests països on ell poder adquisitiu és molt menor que el d’occident.
jordiboleda 